TORNO A CASA... BÉ!

Quin viatje més ple d'aventures! He conegut un noi en el cual he tingun una primera relació més que amistosa, però també ha acabat en un desastre.
Avui he fet 17 anys ha vingut molts amics a casa quan he tornat del viatje i m'han fet una sorpresa.
Després ha arribat un misatge de veu al móbil. Era en Jaume...
"Hola Jugatz... Putser et semblarà extrany que t'envï aquest misatge, pensaries que no sé que avui es el teu cumpleanys, els dos ja tenim 17 anys! M'analegro molt. Escolta, m'ha encantat ser el teu xicot aquets 2 mesos amb tu, que sapigues que ets l'ho millor que m'has passat en la vida, de veritat. Tot i que t'has enterat de que m'agraden "els nois", no significa ni que no continuem siguent amics o que no t'hagui estimat mai de veritat. Felicitats guapísima! Un petó d'en Jaume. Adéu!"
He estat plorant un rato, tot lo que m'ha dit m'ha encantat. Sense duptes, en Jaume és el millor primer xicot que em podria aver tocat mai. El millor...
A la festa, ha vingut molta gent que no conec, i he fet noves amistats. No seré  pas infeliç per no estar amb en Jaume, ella ha començat una nova vida i jo faré igual.

Jugatz

S'HA ACABAT... PER SEMPRE,

Tot ha acabat malament. No és com els contes de fades, de princeses, que sempre acaben feliços, aquesta història ha acabat el contrari de bé.

Tinc els ulls tristos, per l'ho d'en Juame, però no aconsegueixo plorar. No em surten les llagrimes, però en el fons, el cor el tinc destroçat.

Quan penso els dies amb ell, el cor s'em trenca peça a peça, sense quedar res, els riures, llocs tant romàntics, regals, tardes amb ell, parlar amb ell a la una de la nit. Això no podria durar per sempre. Era un amor massa gran, massa maco per ser possible.

 

Vull anarm'en de Hokkaidô. No tornaré mai més. Cada vegada que veig el peisatge, veig núvols d'ell. Ja estava esperant algo així, l'últim dia que vam quedar, estava més diferent, pensant en una altre persona, ell.

Perquè t'agraden els nois?.

EP, UN MOMENT!!

Avui fa molt bon dia i en Jaume m'ha obert al Fcaebook. Diu que avui té moltes ganes de sortir amb mi per al parc del costat i al final una sorpresa. 

M'ha convidat a les 5h a devant el Restaurant Shandhue.

Arribo i hi ha molta gent menys ell. Cinc minuts després es presenta amb una samarreta de tires, pantalons curts i unes bambes. 

Agafem un autobús i ens anem.

En mig del trajecte en Jaume m'ha donat un ram de flors

 diguent-m'he que molt aviat passaria algú...

- Algú? Qui?

- No ho sé.

- Doncs? Què dius? Va calla, vine aquí i fes-me un petó, idiota.

No va dir res.

Va acabar el trejecte, vam baixar i el vaig notar nervios, diferent, espantat.

No vam dir res durant uns quants minuts...

- Quina es la sorpresa? Estic molt nerviosa i emocionada.

- Res, oblida-ho.

- Perquè? No, no, siusplau va!

Des d'aquell instant s'hen va anar corrents fins un taxi sense dir-me res.